Cyanopica

Cyanopica cooki

El gènere Cyanopica, de la família dels còrvids, es troba en una situació de discussió taxonòmica que pot recordar a la de la cuereta blanca (Motacilla alba), sobre la qual vaig escriure un article pel programa científic Joves i Ciència. En aquest cas, tenim una espècie principal (Cyanopica cyanus) que mostra variació geogràfica. Dins la C. cyanus es proposen varies subespècies, tres de les quals estan actualment reconegudes segons el Handbook of the Birds of the World (C. c. cyanus, C. c. japonica i C. c. swinhoei).


A més a més, estudis genètics donen suport a l'exitència d'una segona espècie, la Cyanopica cooki (Fok et al, 2002; Krukov et al., 2004). Es tracta de dues poblacions amb llinatges separats segons anàlisis del mtDNA (regió de control i gen cytochrome b). Aquesta variació genètica sembla remuntar-se al Plistocè, i podria ser deguda a la distància entre tots dos grups. La Cyanopica cyanus es troba a l'Àsia (Rússia, Sibèria, Xina, ...), mentre que la Cyanopica cooki té la seva zona de distribució a la Península Ibèrica. Les dues espècies tenen alguna variació morfològica (per exemple, la cooki és més petita i de cua més curta) a més de diferir en alguns aspectes del cant.

La seva situació interessant i morfologia espectacular fan que es tracti d'un gènere que m'atreu molt, i per això poder observar les dues espècies principals era un objectiu per a mi. Tot i això, al tractar-se d'una espècie asiàtica i una altra que, tot i ser ibèrica, la seva àrea de distribució no arriba a Catalunya, era difícil. No obstant, vaig tenir la oportunitat de poder viatjar a Taiwan l'estiu passat, on la Cyanopica cyanus és present (tot i que podria tractar-se d'una introducció, especialment a la zona de Tainan, que també vaig visitar). Vaig poder observar diferents exemplars de la garsa blava a molt poca distància, i ja només faltava la Cyanopica cooki.

Quan fa uns mesos se'n va observar un possible exemplar adult a Llançà, no vaig poder resistir a anar a veure'l. Així que vam escapar-nos fins allà i, al cap d'una estona (prou llarga) de buscar la localització exacta de l'ocell, vam poder observar-lo durant tota una tarda. Cal dir que era un individu preciós, i va sobrevolar-nos diverses vegades, de manera que vam poder veure d'aprop les ales i cua blaves. L'origen de l'ocell encara no és clar; mentre que alguns pensen que es tracta d'una au escapada de la captivitat, també he sentit a dir que podria haver arribat en vaixell (no seria la primera vegada que un ocell arriba així), o potser simplement haver-se perdut. Aquesta última sembla difícil degut al caràcter no migratori d'aquesta espècie, però la perfecta adaptació de l'individu entre les garses comunes i el seu comportament natural també fan dubtar que sigui escapada. En tot cas, l'ocell s'havia unit a un grup de garses comunes (Pica pica) i tenia un comportament totalment urbà, ja que havia escollit quedar-se a la part edificada del poble de Llançà tot i tenir una zona natural preciosa al costat, igual que les seves companyes comunes. Al ser lleugerament més petita que aquestes i mostrar el blau característic de l'espècie, no va ser difícil de localitzar.

Al tractar-se d'una possible escapada i donada la complicada diferenciació entre la C. cyanus i la C. cooki, una possibilitat és que l'exemplar de Llançà fos també de l'espècie cyanus, però com que a zones relativament properes dins la península trobem poblacions de cooki (a diferència de les cyanus, que queden molt lluny) i el seu aspecte, des del meu punt de vista el més probable és que sí que es tracti d'una Cyanopica cooki. A més a més, al ser un exemplar adult (a diferència dels joves que havia vist a Taiwan), la sortida era totalment indispensable i va resultar valer moltíssim la pena.

Cyanopica cooki

Cyanopica cyanus

The Cyanopica genus is part of the corvids family, and has a situation involving its taxonomy similar to that of the White Wagtail (Motacilla alba), which I wrote a paper about for a Catalan science program. In this case, we have a principal species (Cyanopica cyanus) which shows geographical variations. Many subspecies are suggested for the C. cyanus, and three of them are accepted according to the Handbook of the Birds of the World (C. c. cyanus, C. c. japonica i C. c. swinhoei). Moreover, there is another recognized species (Cyanopica cooki). Its status is backed by genetic support, and an analysis of the mtDNA (control region and cytochrome b gene) shows they may be part of two different lineages (Fok et al, 2002; Krukov et al., 2004). These differences seem to date back from the Pleistocene and be due to the distance found between the two populations. The Cyanopica cyanus is an Asian species (found in Russia, Siberia, China and their neighbour countries), while Cyanopica cooki has its distribution area in the Iberian Peninsula. Both species show morphological variances, since cooki is smaller with a shorter tail, and they also differ in some aspects of their call.

Their interesting situation and incredible morphology make me fall for this genus, and seeing both of the principal blue magpies was clearly on my to-do list. However, since one of them is an Asian species and the other one, despite being found in the Peninsula, doesn't appear in Catalonia, it was a complicated goal. Since I had the opportunity to visit Taiwan last summer, though, I could see some Cyanopica cyanus individuals from really close. The species is present in the island, even though it is possible they're an introduction (especially in the Tainan area, which I also visited).

Later this year, a possible Cyanopica cooki individual was found near where I live, I just couldn't resist to go see it. We set to the village where it had been spotted, and after some time trying to find the exact location of the sighting, we could observe the bird all afternoon. It was a beautiful individual, and it flew over us a number of times so we could see from up close its blue wings and tail. It's important to highlight that the origin of this individual is still not clear. While some think it may have escaped from captivity, others guess it may have arrived by boat (it wouldn't be the first time that a bird arrives like this) or that it may have just gotten lost. The last option seems unlikely due to the non-migratory nature of this species, but its perfect adaptation among the local magpies and its natural behaviour put in doubt the theory of it having escaped as well. In either way, the bird had joined a group of Eurasian magpies (Pica pica) and had a totally urban behaviour, but thanks to its smaller size and characteristic blue feathers, it wasn't difficult to spot.

Since it is possible the bird was escaped from captivity and taking into account the difficulty of telling apart the C. cyanus from the C. cooki, there is a small chance the bird is actually a C. cyanus. However, near in the Iberian Peninsula there are populations of C. cooki (in contrast with the C. cyanus, which are found in Asia), so it is more likely the bird is a C. cooki. From my point of view, its morphology also pointed to this species. In any case, the bird was a prefect-looking adult individual (the birds I saw in Taiwan were younger) so the day was absolutely worth it.

Final del 2018 i entrada al '19

Larus argentatus (Banyoles)

El final de l'any 2018 i inici del '19 han estat bons pel que fa a l'arribada de rareses i migrants interessants a Catalunya, des d'un territ fosc (Calidris maritima) als espigons de Barcelona a el gran nombre de mosquiters de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) que s'han detectat aquest any durant el període de migració d'aquests ocells. He pogut anar fent temps per anar a observar diferents espècies, i tot i que vaig fer tard amb alguna, també he tingut èxit en altres.

En primer lloc, a finals de l'any passat vaig poder fotografiar una oca de bec curt (Anser brachyrhynchus) que fa temps que s'observa als Aiguamolls de l'Empordà, sota la sospita que sigui escapada degut al seu comportament confiat. Tot i això, aquesta oca nòrdica no deixa de ser fantàstica d'observar aquí, tan còmoda entre les oques vulgars. La seva zona de cria natural es troba per Groenlàndia i Islàndia, i migra cap al sud a l'hivern.

Durant el període d'arribada dels inornatus, vaig poder fotografiar i gravar un exemplar trobat per en Gerard Dalmau a Banyoles, a la zona on normalment es fan els anellaments del projecte Sylvia (llàstima que no va coincidir!). El mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) es distingeix normalment pel cant, i és lleugerament més petit que el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), amb una forma diferent degut al bec més petit i la cua més curta.

Els trets més característics són la cella evident i la banda alar en les cobertores grans i mitjanes, a més de les terciàries contrastades entre negre i groc. És un divagant oriental prou freqüent sobretot a l'octubre que sovint s'ajunta amb mosquiters comuns, i té un comportament molt actiu.

Finalment, cal destacar la presència de diferents gavians rars a l'estany de Banyoles, el gavinot (Larus marinus), el gavià argentat de pota rosa (Larus argentatus) i el gavià caspi (Larus cachinnans). Juntament amb el gavià fosc (Larus fuscus) fan que sigui molt interessant anar a observar els gavians a l'estany i intentar trobar els juvenils accidentals. El més excepcional és el L. marinus, espècie originalment de la zona des d'Escandinàvia fins a Groenlàndia i el nord del Canadà. És una mica més gros que el gavià argentat (Larus michahellis), tot i que l'exemplar de l'estany no era reconeixible tan per la mida sinó pel plomatge. Pel que fa als caspis, provinents més de l'Àsia, nord d'Àfrica i Orient Mitjà (crien als mar caspi i negre), n'hi ha hagut més d'un individu present. De lluny són diferenciables generalment pel cap més petit, postura més dreta i aspecte general més clar. L'argentatus es veu principalment per la muda, però la identificació de tots tres gavians requereix pràctica i paciència.

Larus marinus (al mig, primer pla) / (at the center)

Phylloscopus inornatus

Anser brachyrhynchus

The end of 2018 and the beginning of '19 have been a great period of time for birding in Catalonia, with the presence of a high number of rarities all around the territory. From a Purple sandpiper (Calidris maritima) in Barcelona to the influx of Yellow-browed Warblers (Phylloscopus inornatus) during the migration months of these birds, there have been plenty of interesting birds around. I've been trying to keep up with as many of them as possible, and here's a short resume of the last months.

In the first place, I could observe and photograph a Pink-footed goose (Anser brachyrhynchus) that was spotted at the Aiguamolls de l'Empordà Natural Park, located at the north of Catalonia. It is believed that the goose has escaped from captivity due to its behaviour, but it is still a pleasure to see the nordic bird here being so comfortable around Greylag geese (Anser anser). Its natural breeding area is located mainly in Iceland and Greenland, and they migrate south in winter.

During the arrival of the YBW (Phylloscopus inornatus), I could also record and photograph one individual that had been spotted near my place, around the area where we usually go bird-ringing. It was a shame that there weren't any sessions during these days. This warbler is smaller than the Common Chiffchaff (Phylloscopus collybita), and normally located thanks to its song.

Its general shape and impression is different to the Chiffchaff because of the smaller bill and shorter tail, and it is generally even faster in movement. Its most characteristic traits include the distinct supercilium and very marked wingbars, offering a general more contrasted look than the Chiffchaff. It is the most regular oriental vagrant here, mostly around the month of October, and often associates with collybita warblers.

Finally, I think the presence of nordic gulls in my town is definitely remarkable, including species like the Great black-backed gull (Larus marinus), the European herring gull (Larus argentatus) and the Caspian gull (Larus cachinnans). All along with the Lesser black-backed gull (Larus fuscus) they have made it really interesting and entertaining to go around the lake we have here trying to spot all of the accidental juveniles. The most exceptional one is the GBBG, which is originally from the area from Scandinavia to Greenland and the north of Canada. It is a little bigger than the Yellow-legged gull (Larus michahellis), even though this particular individual couldn't be spotted just with its size, but thanks to it plumage. The Caspian gulls are found between Asia, the Middle East and the north of Africa (they breed around the Black and Caspian seas), and we've had more than one individual around. Seen from afar, they differ from the YLG mainly because of their smaller head, paler general appearance and different posture. The HG can be spotted thanks to their molt, but in all three cases it's also a bit about general jizz, practice and patience, since ID is quite difficult.

Larus cachinnans

Oenanthe oenanthe

El còlit gris (Oenanthe oenanthe) és un ocell migrador comú a Catalunya i àmpliament distribuït per Europa i Àsia, que marca per a molts l'arribada de la primavera. El seu plomatge de colors tan ben combinats i aspecte estilitzat el fan un dels ocells que més ganes tenia de pintar. El dibuix és fet utilitzant aquarel·les i boli punta-fina negre.

The Northern wheatear (Oenanthe oenanthe) is a common migrant in Catalonia, which is also widely distributed around Europe and Asia. It is for many one of the birds that mark the beggining of spring with their arrival. Its well combined colours and elegant posture made me want to draw it, this time using watercolours and a black drawing pen.